Centre Cultural Caixa de Terrassa

Centre Cultural Caixa de Terrassa (2003)

 

… ANNEXES A UN INVENTARI

El pintor Feliu Elias anotava: «hi ha gent que encara no transigeix amb els blaus o els violetes o amb els tons enters que perceben en examinar de prop les teles impressionistes, tan de prop que més que mirar-les sembla que les olorin». Octavi Intente no coneixia aquesta anècdota quan va pintar L’entès, quadre en què un suposat connaisseur s’acosta tant a la tela que sembla que olori… la signatura! Evidentment, la ironia d’Octavi va més enllà de l’anècdota inicial i ridiculitza un món, pròpiament un mercat, on s’ha passat dels valors intangibles (olorar la pintura) als valors tangibles (olorar la firma). Aquest toc d’humor, freqüent a la seva obra, li ha obert moltes portes, però tot i no ésser gens menyspreable, no crec que sigui el més rellevant, com tractarem de veure.

 

Dibuix

Octavi té una gran facilitat per al dibuix, de traç tens, línia quasi contínua i contorns durs. Els seus dibuixos, molt sintètics, suposen ja un valor en si mateixos i és, tal volta per aquest motiu, que les seves teles són una altra cosa. M’explico: rarament trobarem pintures que siguin dibuixos pintats, sinó que les obres es resolen per la pintura i en la pintura. Tot i haver-hi, sens dubte, un dibuix inicial, aquest es modificat al llarg del procés repetides vegades: la pintura gaudeix d’autonomia i sovint es concreta en un equilibri o contrast de masses de colors o tons.

 

Composició

La delimitació del motiu i la composició, el que abans es deia «l’encaix», deu molt al punt de vista fotogràfic, com si ho veiéssim a través d’un angular –tot i que els primers termes semblen vistos per una lent d’aproximació amb gran detallisme. El punt de vista varia molt d’un quadre a un altre i el tema (l’«assunto», se’n deia abans) tant pot figurar al primer terme com en la llunyania, cosa que és evident a les escenes nocturnes o d’interior.

 

Color

L’ús del color, en la pintura d’Octavi, ha variat amb el anys. Als inicis es valia d’una gamma en què hi cabia tot: colors primaris, brillants… un pur impossible. Amb els anys, ha anat reduint i simplificant la seva paleta, donant molta més rellevància als matisos. Sembla apropar-se al consell clàssic antic (Plini el recollia de Xenòcrates) que la bona pintura es fa, a tot estirar, amb quatre colors.

Aquesta pintura que ara entra en una fase de saturació, de sedimentació, va des d’una joie de vivre a la manera de Matisse a una visió crítica, barroca, profundament amarga. Però aquest és el discurs de la vida avui, ni més ni menys.

 

Marc Molins